Bon dia, és dijous 25 de febrer, avui fa un anys que es va diagnosticar el primer cas de COVID 19 a Catalunya. Va ser l’Eleonora, una noia italiana resident a Barcelona que havia estat viatjant pel nord d’Itàlia, per les anomenades zones roges del país: Milà, Venècia, Bèrgam… D’allí, es va emportar, sembla, el virus de souvenir. Arran d’este cas, la Consellera de Salut Alba Vergés, el Secretari de Salut pública del moment, Joan Guix i el ministre Salvador Illa, van sortir de seguida a fer declaracions que afirmaven rotundament que no calia donar-li més importància al fet d’un cas aïllat. El ministre Illa, va dir que les mascaretes eren una mesura exagerada i, tots tres, van fer evident que l’arribada del virus ens va agafar a tothom absolutament desprevinguts i que de cap de les maneres ens podíem arribar a imaginar com ens acabaria afectant, els estralls que produiria i de quina manera ens podria arribar a canviar la vida, la “normalitat”, que ens vam adonar que teníem en perdre-la. Avui, un any després, i en temps rècord, les vacunes en circulació permeten començar a veure la llum al final del túnel i ens permeten tornar a somiar en aquella vida que vam viure en la que podíem abraçar-nos, besar-nos, portar gent a casa a menjar, veure’ns somriure. Tant de bo el 25 de febrer de l’any que ve puguem parlar de recuperació de tot això, de vida normal, de sortir dels municipis, de les comarques, del país, sense restriccions i, sobretot, sense temor a contraure la malaltia més mediàtica de la història!
Avui, al Recapte, hem estrenat una nova càpsula de la secció Un home qualsevol, a càrrec del poeta Javier Caballero, hem fet un repàs de premsa, hem escoltat bona música i hem tingut una nova entrega de la secció Conserves Musicals amb el músic i escriptor Miquel Àngel Marín.
