La població de nacres al Delta de l’Ebre seguix sense recuperar-se

El delta de l’Ebre i el Mar Menor són unes de les poques reserves de nacres que queden al mar Mediterrani. Al llarg de dos anys, el projecte Recupera Pinna, liderat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i la Universitat d’Alacant (UA), ha censat els individus supervivents en aquestes zones amb l’objectiu d’identificar els factors que posen en risc la continuïtat de l’espècie. El projecte, que ha comptat amb el suport de la Fundació Biodiversitat, el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, la Fundació Zoo de Barcelona i Forestal Catalana, conclou que les poblacions segueixen en declivi a causa de l’expansió del paràsit Haplosporidium pinnae, un protozou que des del 2016 causa mortalitats properes al 100%. A més, s’hi afegeixen la resta de les amenaces com l’impacte de les embarcacions recreatives i certs esports nàutics, espècies invasores depredadores com el cranc blau i l’eutrofització de les aigües.

Se sap que el paràsit H. pinnae actua amb força quan les condicions de salinitat ambiental es troben en un rang de 36,5 i 39,5 ppt., i la temperatura de l’aigua està per sobre dels 13,5ºC, tot i que al Delta els efectes s’observen principalment durant l’estiu i la tardor. A la badia del Fangar no s’ha detectat el paràsit perquè la salinitat es manté baixa i els seus únics pics són a l’hivern, quan el paràsit tampoc no podria actuar per les baixes temperatures. Per contra, a la badia dels Alfacs sí que es compleixen aquestes condicions durant certs mesos i, en especial, a la Punta de la Banya i el Trabucador perquè estan més a prop de l’obertura a mar obert o més lluny de els canals d’abocament d’aigua dolça dels arrossars. Per això, per evitar l’activitat del paràsit «caldria assegurar que no hi hagi pics de salinitat a l’estiu, quan puja la temperatura de l’aigua i hi ha més evaporació; una de les mesures que podria revertir aquesta situació seria abocar més aigua dolça a les badies», segons Patricia Prado, investigadora del programa d’Aigües marines i continentals de l’IRTA i coordinadora del projecte.

Al Mar Menor la incidència del paràsit és molt baixa. Els primers individus de nacra que es van establir a la llacuna daten dels anys 80, coincidint amb la connexió artificial de la llacuna amb el mar Mediterrani, cosa que va provocar una davallada de salinitat fins a arribar a valors vitals per al mol·lusc, encara que encara superiors a la pròpia salinitat del mar, i això va suposar una barrera per al paràsit. No obstant, en els últims anys la salinitat ha caigut en episodis puntuals facilitant l’aparició del paràsit. «El 2019 es va detectar per primera vegada, però hi havia indicis que el 2017 ja havia afectat algunes poblacions com les de les Encanyissades», apunta la investigadora del Departament de Ciències del Mar i Biologia Aplicada de la Universitat d’Alacant, Francisca Giménez-Casalduero, i també directora del Centre de Recerca Marina de Santa Pola (CIMAR).

A la badia dels Alfacs hi ha altres bacteris que agreugen la situació

Després dels primers brots d’Haplosporidium pinnae a la badia dels Alfacs el juliol del 2018, es va identificar el patogen Mycobacterium que, en altres zones del Mediterrani, havia provocat mortalitats massives de nacres. Per això, els experts suposen que la malaltia és multifactorial: si bé la causa principal és la infecció pel protozou H. pinnae, hi ha altres bacteris com Mycobacterium sp. o Vibrio spp., que agreugen la malaltia i provoquen percentatges extremadament alts de mortalitat. «A l’entrada de la badia dels Alfacs, la part més propera al mar, hi ha set nacres supervivents al paràsit. No podem dir que siguin immunes, però han resistit a la infecció i sobreviuen durant més temps», diu Prado.

A zones més interiors dels Alfacs, durant els primers sis mesos del projecte es van censar un total de 2.697 individus vius, la majoria exposats al paràsit. A la tardor de 2021 es va detectar un pic de mortalitat per la infecció que ha resultat en una supervivència global del 28% a la zona central al costat de la Península de la Banya, el 40,5% al costat del Trabucador i el 57,1% a la zona de la Torre de Sant Joan. “Les perspectives no són gaire bones perquè al llarg de les campanyes no s’han trobat individus juvenils i això significa que la població s’està perdent i no es regenera per baixa reproducció”, lamenta Prado. Tot i això, encara apareixen nuclis d’individus inesperats: en aquesta mateixa badia es van censar 129 nacres noves a la zona del Moll del Trabucador que no havien estat explorades. Això va ser gràcies a les campanyes de ciència ciutadana i voluntariat del Parc Natural del Delta de l’Ebre, l’Escola d’Aqüicultura IEPAC, Forestal catalana i el projecte de ciència ciutadana Observadors del Mar a través del LIFE INTERMARES.

La badia del Fangar i el Mar Menor, lliures del paràsit, però amb males condicions ambientals

Al Fangar el projecte Recupera Pinna ha realitzat el seguiment de les cinc nacres que van sobreviure al temporal Glòria del 2020, de les quals només n’han sobreviscut dues. Aquí sovint l’ambient no és favorable perquè la salinitat és massa baixa o perquè l’aigua dolça que arriba conté massa sediments i matèria orgànica, tal com passa també a la costa nord dels Alfacs. A més, la zona afectada pel Glòria va estar exposada a un excés de terbolesa i salinitats extremadament baixes per l’excés d’aigua dolça i sediments rebuts en una zona d’escassa profunditat. «És important que hi hagi reclutament d’individus juvenils i que s’assenten al fons per compensar la curta esperança de vida dels adults», remarca Prado. Les dues nacres supervivents i un nou exemplar detectat, es continuaran vigilant gràcies al projecte Life Pinnarca, que també investiga la possibilitat de tancar el cicle de vida de l’espècie per criar-la en captivitat. A més, 179 individus van ser trobats recentment en una zona interna no explorada de la badia en el marc d’aquest projecte.