El Parlament de Catalunya va acollir este dimarts 28 de novembre la última sessió de la Comissió d’Estudi sobre la Protecció del Delta de l’Ebre. En esta última sessió es va donar veu a alguns dels propietaris de la primera línia: Aitor Ema, del càmping Bama de l’Ampolla, Salvador Cabrera del restaurant lo Goleró i Guillermo Borés, representant de la propietat de la part privada de l’Illa de Buda. A més, per tancar les compareixences, va participar Arnau Queralt, director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. Tot seguir podeu llegir la extensa crònica escrita per Jordi Siré a Ebredigital.Cat.
“Vinc a aquesta comissió sobre la Protecció del Delta com la conseqüència: he decidit vendre el càmping a un fons inversor madrileny”
L’última sessió presencial de la Comissió d’Estudi sobre la Protecció del Delta creada al Parlament ha viscut, aquest dimarts, les emocions d’uns compareixents que han parlat de realitats quotidianes i han rebutjat les ficcions dels discursos d’aparador. Especialment colpidora ha estat la intervenció d’Aitor Ema, el primer dels tres ponents procedents del territori abans de la intervenció final d’Arnau Queralt, director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. Citat al seu dia com a propietari del Càmping Bama de l’Ampolla, ha reconegut avui que s’havia arribat tard: ja ha decidit vendre’l a un fons d’inversió madrileny i quedar-se només amb la gestió del restaurant. “Jo vinc com les conseqüències”, etzibava. “Veig el futur tan malament que no li vull deixar problemes a una nova generació. No vull hipotecar a les meves filles. No puc assumir les despeses d’un altra Glòria. Va ser la punyalada final” després de gastar-se 3 milions d’euros el 2018 per remodelar l’establiment i fins i tot guanyar cota respecte al mar en espais com la piscina. “Les assegurances ja no em volen cobrir. La família hem decidit baixar bandera”, reconeixia amb ràbia continguda. La decisió és més dolorosa perquè tota la seva vida ha estat lligada a la platja de l’Arenal, que ha vist minvar des de petit sense que a ningú li importés. “Portava una concessió de xiringuito i cada any havia de moure la terrassa perquè ja menjava. I estem parlant de fa 20 anys”.
Més enllà de la inacció històrica, Ema se centrava en les actuacions recents. “El que es va fer” després del temporal “no tenia sentit. Estem cansats de pedaços i aportacions de sorra que l’últim cop va durar tres dies. Literalment”. I el projecte de renaturalització de la platja consensuat entre diferents administracions no el veu factible. De fet, va decidir ni tan sols estudiar-lo quan li van avançar els grans trets. “Jo de jove vaig anar a treballar a Holanda i vivia en un tercer pis on estava arran de mar. Jo vaig investigar com treballaven els dics i em pensava que en podríem aprendre del que es feia allí. No ho veia tan difícil. Però no m’esperava tanta deixadesa. Després del Glòria el passeig marítim es va reduir uns dos metres i, a més, es va crear una petita escullera que només ha fet que hi hagi més fondo i fa que encara mengi més. Només sabem llençar els diners”, reblava. “Ja som dos càmpings que ho hem deixat córrer al marge esquerre del Delta. El càmping Aube l’han venut a una empresa francesa. Si només depenem de fons d’inversió, el futur del Delta està més negre que mai”.
Per la seva banda, Salvador Cabrera exposava la seva història com a gerent del restaurant Lo Goleró de l’Ampolla. Un negoci que va complementar amb una agència de viatges perquè l’objectiu era donar a conèixer el Delta i proporcionar serveis als visitants. “Volem que la gent que vingui se senti còmode i pugui gaudir-lo sense haver de destruir res”. Tanmateix, el seu relat partia d’un “drama que fa plorar. Sigui per un motiu o altre, en setanta anys no s’ha fet cap actuació important al delta que ens faci veure que es pot salvar. I es pot salvar com s’ha fet a altres deltes europeus amb inversions i competències. La missió dels polítics ha de ser precisament aquesta, obtenir competències per poder actuar”, afirmava. “El delta és un ésser viu i canviant. Però no s’arreglarà amb taules de consens, sinó exigint competències i fer-les servir. Comencem a estar cansats que vingui gent prometent coses i marejant la perdiu. Nosaltres no tenim el control de l’aigua, però si poguéssem dominar l’aigua tindríem els diners i la capacitat per salvar el Delta”.
Les solucions “s’han d’anar a buscar als llocs on ja s’han implantat”, segons Cabrera, que reivindicava també la necessitat de “fer obres ben fetes. La intervenció a la platja de la Marquesa és com llençar un grapat de sal abans que la primera llevantada se l’emporti. Hem de poder exigir que les persones que en sàpiguen pugui fer les coses que calen. Al delta hem donat la confiança a tots els partits, però al final no els votaran ni les gavines. Com ho hem de fer si la realitat és la que és? Si dins del Delta estigués l’aeroport de Barcelona o Barajas alguna solució hi hauria. Però som 100.000 habitants i una renda que tothom sap quina és, això pesa menys que 7 milions de persones. El sentiment al Delta és d’inquietud i preocupació. M’emprenyaria molt que els meus fills no hi puguin viure. Perquè cada cop és molt complicat: si no hi ha aigua no hi ha arròs, i si no hi ha arròs no hi ha vida”.
Guillem Borés, representant de la propietat privada de l’Illa de Buda i president de la zona de rec d’aquesta, ha fet un repàs a la gestió “modèlica de conservació” feta per la seva família d’aquest espai des del 1924. “Avui es considera, juntament amb la Punta de la Banya, com l’aiguamoll més important de Catalunya, el més important de la conca mediterrània peninsular i el segon d’Espanya després del de Doñana”. Però com reconeixia, els temporals s’han emportat ja la meitat de les llacunes costaneres d’aigua dolça “i estan greument amenaçades de desaparèixer si no es fan actuacions urgents a la costa”. De fet, Borés no ha tingut pèls a la llengua a l’hora de denunciar “el disgust per l’abandonament dels darrers anys, que em fa pensar que aquesta comissió d’estudi acabarà sent un altre fracàs”. La pèrdua de confiança de Borés es fonamenta en “les moltes oportunitats desaprofitades per actuar en favor del delta, després de molts anys demanant suport, havent-hi actuacions efectives però amb manca de voluntat d’executar-les. Està clar que ara ja no és temps per fer més estudis, sinó que és temps per actuar”.
Borés lamentava respecte al delta la “manca de consciència de la importància del que perdrem en promptitud”, així com que “dels mals que pateix se n’ha fet un diagnòstic equivocat, la qual cosa està portant a un tractament que ens portarà al delta del segle XVII”. En aquest punt ha apuntat que les actuacions previstes per incorporar sediments no poden ser l’única solució de les administracions: “el delta pateix una urgència mediambiental que requereix actuacions urgents en la gestió de sorres en la línia de la costa com s’està fent a Països Baixos i a Europa, i a totes les zones amb problemes similars. I els sediments retinguts de Riba-roja i Mequinensa, si arriben, que no ho faran, ho faran tard”. La seva aposta davant “la manca de temps” és la “gestió massiva de sorra del fons del mar mitjançant dragues marines per retornar a les platges l’amplada d’abans i les funcions mediambientals perdudes”. Alhora, ha defensat la necessitat de complir les directrius europees de protecció dels ecosistemes. “Ens saltem tots els semàfors en roig, amb la connivència de tots aquells que més responsabilitats tenen en la seva conservació”.
Finalment, ha carregat contra l’esborrany del pla de protecció del delta presentat pel govern espanyol el 2021 que “dona la batalla del delta per perduda oferint expropiacions, permutes i atermenaments a 500 metres de la franja costanera” i “aplicant una important partida pressupostària a la proposta de gestió dels sediments doblegant-se als dictats d’entitats mediambientalistes i alguns científics únicament interessats en la gestió dels diners destinats a aquest capítol. Sembla que aquests col·lectius desitgen retornar al delta del segle XVII i fer-ne un laboratori on estudiar el canvi climàtic a canvi d’un suculent finançament des dels governs”.
La darrera sessió presencial de la comissió ha servit perquè els polítics fessin també una primera valoració de la seva utilitat. La presidenta i portaveu d’ERC, Maria Jesús Vinya, recordava el metallenguatge amb el qual va ser creada “a la institució més important de Catalunya”, és a dir, “per posar el delta com un problema de país, per buscar solucions i no per barallar-nos sinó per buscar acords. Fins i tot els hereus dels que van fer els embassaments (en referència a Vox) se n’adonen dels problemes originats en bona part per allò”. La diputada tortosina reconeixia que “és tard, però no massa tard per buscar solucions. I arran d’aquesta comissió ha sorgit l’estratègia delta, amb mesures a curt, mig i llarg termini, amb calendari i pressupost, i veient que cal que totes les administracions competents ens impliquessim”.
El diputat socialista Joaquim Paladella anava en la mateixa línia: “Si alguna virtut ha tingut aquesta comissió és la de poder escoltar i parlar. Si ve va ser creada per barallar-nos, a poc a poc ha anat entrant el seny per arribar a coincidir en què la solució ha d’arribar per consens”. El també alcalde de Batea ha reconegut de la necessitat de complementar esforços entre les administracions, i ha destacat la inversió del Ministeri per a la Transició Ecològica de 4.028.463 euros en la primera actuació preventiva que s’ha fet per reduir l’impacte dels temporals als punts més fràgils del delta de l’Ebre.
Des de Junts, Irene Negre lamentava que “tenim ara damunt la taula aquesta delimitació marítim-terrestre a càrrec del Ministerio que es menja molta part de costa. Nosaltres pensem que aquesta hauria de ser una actuació a venir a posteriori de tenir un pla d’estratègia del delta consensuat, de cara a la gent del territori i no de cul, escoltant-la i conjuntament amb la Generalitat”
