Un estudi en el qual ha pres part investigadors del Centre de Tecnologia Ambiental Alimentària i Toxicològica (TecnATox) de la URV ha detectat una mitjana de nou microplàstics en cada musclo cultivat a Catalunya. L’objectiu de la recerca, desplegada conjuntament amb investigadors de la Universitat de Florència (Itàlia) i la Universitat de Barcelona, era determinar determinat l’impacte del temps de depuració sobre els nivells de microplàstics en musclos, ostres arrissades i tellerines. També han analitzat la mida, morfologia i composició química d’aquestes partícules artificials presents a l’interior dels espècimens. L’estudi ha estat finançar per l’Agencia Catalana de Seguretat Alimentaria (ACSA) del Departament de Salut.
“Vam escollir estudiar aquests animals perquè obtenen l’aliment a base de filtrar l’aigua; això fa que siguin propensos a contenir microplàstics, si és que n’hi ha al medi on viuen”, ha explicar l’investigador del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques de la URV, explica Joaquim Rovira. Recorda que són organismes que es consumeixen sencers, fet que suposa que tots els microplàstics que acumulen siguin ingerits per les persones.
Es consideren microplàstics aquelles partícules amb una mida d’entre la mil·lèsima part d’un mil·límetre i mig centímetre, formades per polímers, generalment sintetitzats a partir de productes derivats del petroli. Són contaminants derivats de l’acció humana, presents a gairebé tots els ecosistemes del món i, per la seva mida i forma heterogènies, tenen la capacitat d’introduir-se a la cadena alimentària. Diversos estudis els han detectat en productes de consum humà i s’ha confirmat l’exposició oral a aquestes partícules a través de la dieta en humans.
Pel que fa als musclos, els resultats van revelar que, de mitjana, cada individu contenia gairebé nou microplàstics abans del procés de depuració. És una acció dissenyada per eliminar toxines i microorganismes patògens dels mol·luscs que consisteix en submergir els animals en aigua desinfectada durant un període de temps que varia depenent del mol·lusc i la seva zona de cultiu, entre altres.
Quan es va sotmetre els animals a 24 hores de depuració, la presència de microplàstics al seu interior es va reduir un 50%, nivells que es van mantenir estables al cap de 48 hores. En el cas de les ostres, es van detectar onze microplàstics per animal, mitjana que es va reduir un 25% després de 72 hores de depuració i gairebé un 50% al cap de 96 hores. Finalment, en tellerines, s’hi va trobar un microplàstic i mig de mitjana per individu abans de la depuració. Al cap de cinc hores, els nivells es van reduir més d’un 30%.
En relació amb la morfologia dels microplàstics, la majoria de partícules que han trobat dins els espècimens són fibres, tot i que també s’han detectat fragments i films. Les ostres arrissades tendeixen a acumular microplàstics de mida més gran que els musclos, i aquests acumulen microplàstics més grans que les tellerines. La composició dels polímers coincideix amb els tipus de plàstics més utilitzats: el polièster i la cel·lulosa sintètica són les composicions més freqüents en les fibres, àmpliament utilitzades en la confecció tèxtil; el polietilè, polietilè tereftalat i poliuretà, en els films i fragments.
Segons els investigadors, els microplàstics arriben al mar procedents, majoritàriament, d’activitats terrestres: processos industrials, domèstics, fragmentació de pneumàtics causada pel desgast, etc. Una de les principals fonts de microplàstics és la roba sintètica, les fibres de la qual són alliberades al mar a traves de les rentadores. “Les depuradores d’aigües residuals no les poden retenir”, ha avisat Rovira. A més a més, qualsevol objecte de plàstic de majors dimensions, un cop arriba al mar, pot fragmentar-se en trossos més petits, que són ingerits per organismes aquàtics.
