El projecte Barraques 2100 ha inventariat 56 d’aquestes construccions tradicionals al delta de l’Ebre, més d’un 90% de les quals es troben en bon estat. La majoria van ser construïdes a les dècades dels anys 1990 i 2000, però algunes ja presenten evidents signes de deteriorament. L’inventari, juntament amb un estudi urbanístic i tèrmic, vol ser la base per impulsar el reconeixement d’aquest patrimoni, tant des del vessant material com immaterial. A més, els impulsors de la recerca, l’Associació Sediments, el Col·legi d’Arquitectura Tècnica de les Terres de l’Ebre i la URV, plantegen la possibilitat que la normativa urbanística del territori reconegui les barraques i reguli la seva construcció, amb criteris de sostenibilitat.
“Volem posar en valor les barraques del delta de l’Ebre, tant els edificis com les tècniques, els materials, identificant els llocs més propers i adients per construir-les”, ha explicat un dels autors de la recerca, l’antropòleg i periodista Josep Juan, de l’Associació Sediments. El procés de recerca, que ha comptat amb el suport de l’Institut Ramon Muntaner (IRMU) i el Departament de Cultura, ha permès inventariar aquestes construccions seguint les fitxes de béns immobles indicades del mateix IRMU, aportant material fotogràfic i entrevistes.
Majoritàriament, constata el document, el principal ús de “maset”, com està definit pel Pla director urbanístic de les construccions agrícoles tradicionals de les Terres de l’Ebre. També s’empren com a magatzem, en onze casos. La majoria estan associades als usos agrícoles, deu tenen ús aparent d’habitatge i quatre com allotjament turístic. Les dimensions de les barraques són molt variables, constaten: la mitjana és de 71,4 metres quadrats, tot i que la barraca més gran és de 173 metres quadrats i la més petita és de 10,85 metres quadrats.
El municipi que més barraques concentra és Amposta, amb 24; seguit de Deltebre, amb 18;i Sant Jaume d’Enveja, amb onze. El 80% d’aquestes construccions es va aixecar en les dues dècades entre 1990 i 2010. Només tres són d’abans de 1990, curiosament. El fet que la gran majoria es trobi en un bon estat de conservació, apunten els autors, respon al fet que anteriorment a aquesta època es feien amb una fusta poc resistent i amb materials biodegradables, que van afavorir la seva descomposició van acabar descomposant-se sense deixar vestigis.
L’apreciable descens en el nombre de barrades construïdes, especialment durant els últims deu anys, es deuria, precisament, a l’actual Llei d’Urbanisme de 2002, que va prohibir noves construccions per a habitatges en sòl no urbanitzable. Únicament està permès restaurar masos o granges en zones no urbanitzables i fer-les servir per a ús turístic o d’habitatge de professionals del sector primari. La inexistència de restes de barraques antigues, per la biodegradació dels materials, hauria impedit la seva reconstrucció, atesa l’exigència legal de vestigis per poder-les recuperar.
Reconeixement i revisió normativa
Juan creu que el primer pas per garantir la seva preservació hauria de preveure la seu reconeixement com una “zona d’interès etnològic, com es va fer amb les coeteres del Delta”. Des del punt de vista urbanístic, recorda que un pla especial va reconèixer també les cases dels guardacanals existents també a la zona. Considera, a més, que caldria revisar l’actual normativa de construcció que frena la construcció de barraques i cases de camp.
“Ara està molt restringit a les persones que tenen una activitat agrícola. Els temps han canviat i hi ha activitats econòmiques molt significatives al Delta, que han guanyat espai, com el turisme, que donarien un ús a les construccions perquè tinguin un futur. Cal treballar en la línia de donar un major ventall de possibilitats dins la normativa per la seva existència o resultarà molt complicat que les persones optin per invertir a quedar-se al territori i fer barraques”, ha remarcat Juan.
El projecte Barraques 2100, a més, incideix especialment en el caràcter sostenible d’aquest tipus de construccions tradicionals. Ho vol fer anant més enllà de l’aprofitament de materials presents a l’entorn i biodegradables, tal i com s’efectuava la construcció tradicional. En aquesta línia, el projecte treballa també en el disseny d’un prototip de barraca que sigui autosuficient energèticament i que permeti gestionar de forma integral aigües residuals i deixalles sòlides. Com a exemple, Juan no descarta que les noves construccions acabin substituint la coberta vegetal de la teulada per panells solars.
