L’equip de seguiment de fauna del Parc Natural del Delta de l’Ebre ha confirmat la nidificació amb èxit de dues parelles d’arpella comuna (Circus aeruginosus), una espècie rapinyaire que no es reproduïa en aquesta àrea des de fa més de quaranta anys. Els primers indicis de la troballa es van detectar a finals d’abril, amb l’observació repetida de vols nupcials a la zona de Vilacoto i l’Encanyissada. Posteriorment, també es van observar mascles aportant preses dins dels canyissars on suposadament es trobaven els nius.
La confirmació final ha tingut lloc a principis de juliol, amb la identificació d’un i dos polls volanders a l’Encanyissada i Vilacoto, respectivament. La troballa podria representar el primer signe de recolonització d’aquesta au al delta de l’Ebre com a espècie reproductora.
Extinció de la població local
L’arpella comuna és un rapinyaire diürn de mida mitjana vinculat a zones humides. Fins a començaments de la dècada dels anys seixanta era una espècie nidificant abundant al Delta, amb prop d’una vintena de parelles estimades. A partir d’aquest període la població reproductora local va patir una davallada catastròfica, que va afectar també el global de la població europea, i a primers dels anys vuitanta ja només es coneixien 2 parelles nidificants, moment en la població del Delta es va extingir.
Les causes més probables estan lligades a la pràctica il·legal, però habitual, d’abatre exemplars durant les caceres, a l’ús d’esquers enverinats i a la ingestió de perdigons de plom.
No obstant això, les poblacions migradores i hivernals d’arpella comuna van augmentar força al Delta des de començaments dels anys noranta, i ha arribat a una població hivernal actual de gran importància a nivell internacional (una mitjana de 508 exemplars els darrers 10 anys i un màxim de 607 individus el 2017). Tanmateix, es va mantenir un petit contingent d’ocells immadurs estiuejants que no arribaven a reproduir-se (sempre menys de 5 individus).
La població reproductora catalana es va recuperar amb escreix a partir de finals dels anys noranta, especialment a la plana de Lleida, on actualment habiten unes 200 parelles reproductores.
Darrerament la principal amenaça pel potencial contingent reproductor rau en les transformacions agrícoles que afecten les àrees de caça al voltant de les zones on nidifica, i en una possible interferència negativa amb la gran població hivernal, que impediria l’assentament de potencials nous reproductors, i en l’ús encara habitual de perdigons de plom en les zones cinegètiques d’arrossars.
