Bon dia, avui acabem setmana on han començat moltes coses… però de la mateixa manera que en començen, també n’acaben. Per què dic això? M’agrada reflexionar sobre situacions i circumstàncies. Molts cops creiem que no mereixem que ens tractin d’alguna manera… o, per haver fet alguna cosa, esperem el canvi, o les gràcies. I molts cops, amics, no és així. Molts cops hem de fer les coses perquè les sentim de dins, del cor i no hem d’esperar res a canvi. És necessari, però, pensar que les coses sempre passen per alguna cosa… la bona o la mala sort també. I per molt que costi de creure, de vegades hem d’entendre que hi ha coses que no poden ser i no les hem de forçar. Hem d’entendre, hem de compendre. Sobretot, hem d’aprendre de totes aquestes situacions. Cada circumstància ens provoca una conseqüència… de valor positiu o negatiu. Aquest resultat, sigui quin sigui, ens ha de fer crèixer i aprendre.
Hi ha gent que té el valor de veure el que som. Però no té la capacitat de d’entendre qui som. Hem d’escoltar el que tenim a prop nostre… no només el soroll de fora.
I es que el conegut i veterà psiquiatra Luis Rojas Marcos diu que hem de pronunciar més les paraules “conta’m”, “perdona” i “t’estimo”. De vegades també és molt necessari dir-s’ho a un mateix, que parlar sol de tant en tant és una teràpia segons molts professionals de la psicologia funciona.
Hi ha una cançó que defineix molt bé aquesta reflexió enrebuscada amb la que comencem avui El Recapte. Me voy de Julieta Venegas.
